30 de Novembre de -0001 
Els desacords entre els països veïns venien de lluny. A l'any 1621 a Espanya regnava Felip IV amb només 16 anys. A França regnava Lluís XIII, amb 20 anys. El monarca espanyol estava casat amb la germana del francès, i el monarca francès alhora estava casat amb la germana de l'espanyol. Coses d'aquell temps i coses de reis. Tot i així, les relacions d'ambdós països amb altres d'Europa, les tensions entre uns i altres, van portar finalment a una guerra oberta entre Espanya i França a l'any 1635. La guerra dita dels Trenta Anys acabà amb el Tractat dels Pirineus signat el 1659. El tractat va ser el resultat de negociacions discretes durant dos anys que van acabar amb la signatura a l'illa dels Faisans, enmig del riu Bidasoa, entre els mesos d'agost i novembre de 1659.
Els dos països necessitaven acabar amb la guerra per la sagnia econòmica que suposava. També aprofitaven l'ocasió per millorar situacions personals i per aconseguir resoldre velles reivindicacions. Així, el rei espanyol "el Catolicísimo" va aconseguir casar la seva filla amb el seu cosí, el rei francès Lluís XIV el Cristianísimo. I el rei francès va aconseguir integrar al seu territori la Catalunya nord, amb les comarques del Rosselló, Conflent, Vallespir, Capcir i part de la Cerdanya. Per tenir una idea del que suposava aquesta annexió cal saber que Perpinyà era la segona ciutat en importància a Catalunya.
Per tant, la segregació de les comarques de Catalunya va suposar un cop fort, tant des del punt de vista econòmic com històric, ja que aquestes comarques són el bressol de Catalunya.
Vist des de la llunyania, amb el pas de segles, deixant els sentiments històrics, era d'esperar que França un dia volgués basar la seva frontera en la carena pirinenca. I evidentment la carena no arriba a Salses, arriba a Portbou.
El tractat parla de línies generals. L'article important és el 42. En ell es diu que "...convenen que els monts Pirineus, que havien dividit antigament la Gàl·lia d'Espanya, seran d'ara endavant la divisió dels dos reialmes. S'acorda que el Rei Molt Cristià tindrà en possessió i gaudirà efectivament de tot el comtat i vegueria de Rosselló, del comtat i vegueria de Conflent, país, viles, places i castells, burgs, i llocs que composen els dits comtats i vegueries de Rosselló i Conflent. I seran del Rei Molt Catòlic el comtat i la vegueria de La Cerdanya i tot el Principat de Catalunya..."
Com que la geografia no era una ciència dominant en aquells anys, els articles 109 i 110 del tractat deixa a uns comissaris la feina de formalitzar en detall la ratlla fronterera. Va ser a Ceret durant la primavera de 1660 on els comissaris es van trobar per discutir en detall la ratlla de la frontera. Els francesos hi anaven havent engolit el Conflent, el Capcir i el Rosselló. Mancava la Cerdanya i el Vallespir. Es va triar Ceret sobre Prada i Figueres, encara que altres conferències es van fer en aquesta darrera vil·la. Els comissaris francesos van ser Peire Marca, arquebisbe de Tolosa i Giacinto Serroni, bisbe d'Orange. Els espanyols van ser Miquel Calbà, de Vallgornera i Josep Romeu Ferre, magistrat de Catalunya. La conferència s'havia de fer satisfent la frontera segons les muntanyes limítrofes i divisòries dels dos territoris "... aquelles que separen en l'ancianitat (en la versió francesa) o comunament (en la versió espanyola) la Gàl·lia d'Espanya". El treball era difícil, amb interpretacions semàntiques delicades.
La conferència de Ceret va començar el 22 de març de 1660. El primer dia va servir per establir els límits semàntics de l'ancianitat. L'endemà es va discutir si la divisió havia de començar al cap de Creus o a Cervera. Es van preguntar si el monestir de Sant Pere de Roda havia de formar part de França. Els espanyols defensaven el comtat de Conflent esgrimint que sempre havia format part de la Cerdanya. El 24 de març van tornar a discutir sobre l'ancianitat i el comunament, traduint-lo al llatí per antiquitus i semper . El 25 van llegir i interpretar texts d'autors antics. Els francesos van demanar la vall d'Urgell entenent que era vessant septentrional pel fet que les aigües naixien en els seus dominis. El 28 de març va ser Pasqua. El dilluns els negociadors espanyols van continuar parlant altre cop del Conflent, un contraatac de l'argument sobre el comptat d'Urgell. Les discussions es van acabar el 13 d'abril, fent un resum del que cada part havia presentat. Finalment els espanyols van acceptar la línia divisòria entre Banyuls i Cervera.
En aquells dies el rei Lluís XIV havia anat a Perpinyà a visitar la nova conquesta. El mes de juny el rei es va casar amb la infanta espanyola Maria Teresa a San Juan de Luz.
El 12 de novembre de 1660 es va signar el tractat de Llívia pel que els negociadors arriben a un acord sobre la ratlla fronterera. En ell es diu que després d'haver examinat en detall la Cerdanya, s'han de lliurar a sa majestat Molt Cristiana els pobles següents: Querol, Enveig, Ur, Dorres, Vilanova de les Escaldes, Odello, Bolquera, Sallagosa, la Perxa, Llo, Eina, Sant Pere dels Forcats, Santa Llocaia, Er, Planés, Caldegas i Oceja. Pel que fa a Llívia, els comissaris determinen que pertany als dominis del rei Molt Catòlic, amb la condició que mai es podrà fortificar.
Així com he dit que era una evidència que la frontera tard o d'hora havia de seguir la carena Pirinenca, és evident que el gol de França es va produir en la mateixa signatura a l'illa dels Faisans. Els negociadors de Ceret poca cosa podien fer si el tractat ja deia que el Conflent, el Rosselló i part de la Cerdanya serien franceses.
Des del punt de vista geogràfic però, em sembla que no hi va haver prou coneixement en els negociadors espanyols. Hi ha dos punts entre els quals la frontera és discutible. Entre el Puigpedrós, just després d'Andorra, i el Roc de Frausa, situat entre els Banys d'Arles i Maçanet de Cabrenys, la frontera no respon al criteri de la carena Pirinenca. Ara la frontera passa per darrere Puigcerdà per anar a enfilar l'aresta que puja al Puigmal i d'aquí al pic d'Eina. Però hi havia una solució millor en el traçat de la frontera entre el Puigpedrós i el pic d'Eina que consistia a anar cap el pic Carlit, pic Peric, els Angles, Montlluís, Sant Pere dels Forcats i pic d'Eina. Aquest traçat era molt més coherent que el que ha estat definitiu, deixant la Cerdanya intacta i sense partir.
Si els negociadors volien respectar la carena Pirinenca principal havien de fer passar la divisió pel Canigó, darrera muntanya de més de 2.000 metres abans del mar. La millor frontera hauria de guardar el traçat del Canigó fins el Roc de Frausa i lligar el límit des de Pic d'Eina (d'on hauríem vingut per Montlluís ) passant per Nou Fonts, Nou Creus, Bastiments, Pic de la Dona, Roca Colom, Esquerdes de Rojà, Pla Guillem, Pic Rojà i Tretzevents, al costat del Canigó, per baixar cap el Vallespir i anar al Roc de Frausa. Tallar el Vallespir nord no és tan radical com tallar el Conflent pel fet que el Vallespir està comunicat amb l'Alt Empordà per Maçanet de Cabrenys.
