Notice: Undefined index: menu in /var/www/vhosts/llivia.org/httpdocs/seccio/ajuntament/lateral2.php on line 3

Notice: Undefined index: in /var/www/vhosts/llivia.org/httpdocs/seccio/ajuntament/lateral2.php on line 3

Notice: Trying to get property of non-object in /var/www/vhosts/llivia.org/httpdocs/seccio/ajuntament/lateral2.php on line 3

Els teus moments #llivia

Història

Longitud (º): 1,981336

Latitud (°): 42,465511

 

A 1.224 m s. n. m., a la falda dels pics més alts del Pirineu oriental, seguint el curs del riu Segre —pas natural de la serralada—, ens trobem Llívia, l’antiga capital de la comarca de Cerdanya.

Llívia és un municipi format per la vila i diversos agregats: Cereja, Gorguja, Gorguja Petita (Mas Travis) i el Mas Jonquer.

Arran del Tractat dels Pirineus (1659) i de la posterior territorialització de l’enclavament amb el de Baiona (1866-68), amb els seus 12,9 km² de superfície —sumant-hi el territori que tenim als boscos, als llacs i a les pastures del Carlit— quedaren rodejats de territori francès.

És, Cerdanya, el pas en l’única ruta natural per l'interior que permetia, seguint el riu Segre i el de la Tet —la coneguda Strata Ceretana— travessar la serralada pirinenca amb comoditat i facilitat tant amb exèrcits com amb mercaderies, i Llívia i el seu turó eren un punt clau de control de la via i de tot el territori. Des de sempre, el control d'aquests passos pirinencs fou estratègicament essencial.

Igual que les antigues vies, Roma també va aprofitar la influència de l’antiga capital de la Cerretania, les restes de la qual les trobàrem al peu del puig, per fer efectiu el seu domini al Pirineu. Les evidències arqueològiques, des de la segona meitat del segle I aC, d’aquesta civitas romana, la Iulia Lybica, han estat moltes i alguna de ben curiosa com l’enterrament d’un macaco vestit de militar, del segle V-VI, amb el seu aixovar, al jaciment de les Colomines, la part pública d'aquesta civitas.

La primera ocupació de Llívia hem de situar-la, enturonada, al puig del Castell, on al costat de possibles estructures de tipus poblat hi apareixien materials del bronze final, a partir del 1200 aC.

 Malgrat la seva importància en època romana, la Iulia Lybica perdrà les seves funcions gestores i es convertirà en una fortalesa de primer ordre de la frontera septentrional visigoda, tant que Wamba, el rei toledà, el 672 remunta el Segre en persona i amb el seu exèrcit per controlar el Castrum Libyae, una de les fortificacions que s’havia unit a la revolta secessionista d’Hilderic, duc de Narbona, i del general Paulus. Des de Llívia, Medinet El-Bab —Ciutat de la Porta—, el cabdill berber Menussa també es va rebel·lar contra l’hegemonia dels clans àrabs a l’Al-Andalus el 731. I des de Llívia, encara enfilada dalt del castell, es comença a forjar Catalunya. És capital del comtat de Cerdanya i residència d’alguns dels seus comtes, com Sunifred I, pare de Guifré el Pelós.

 Amb la mort de l’últim comte cerdà, Bernat Guillem, el 1117, es passa a la sobirania del Casal de Barcelona. Aviat es fundarà Puigcerdà i així es torna a perdre la importància administrativa però no l’estratègica. Per aquest motiu, Jaume I dóna l’aprovació reial a la gent de Llívia de tornar a baixar i a habitar al peu del puig amb la condició de no abandonar mai la fortalesa. És durant aquest segle XIII que es construeix el nou castell que durant els segles XIV i XV serà escenari demolts enfrontaments i un puntal a controlar per a la defensa dels comtats i del mateix Principat, així com per a la reunificació de la Corona d’Aragó o després de la Guerra Civil catalana, en què Joan II havia hipotecat els comtats amb Lluís XI de França en els tractats de Salvatierra i Baiona (1462), a fi d’alliberar-se del jou francès, motiu perquè el castell de Llívia fou arrasat el 1479 per aquest rei després de catorze mesos de setge.

 Amb la destrucció del castell, Llívia es converteix en una simple vila reial. Malgrat tot, és un moment de certa prosperitat: el 1584-85 s'edifica la torre Bernat de So i el 1617 s'acaba la construcció de l'església parroquial.

Arquitectònicament, les torres que flanquegen la porta principal de l'església ens mostren el desig de fortificar de nou Llívia. A part de la defensa de la població —per exemple el 1654, de les tropes franceses—, un dels motius era conservar el dret de recollita que tenia abans el castell de Llívia, a la qual pertanyien la majoria de poblacions de l'Alta Cerdanya.

L'entrada principal, d'estil renaixentista, s'obre amb una bellíssima porta d'artesania medieval amb treballs de ferro forjat. Al seu interior hi tenim un retaule barroc, amb la imatge central de la Mare de Déu dels Àngels, una pila baptismal que deuria pertànyer a l'antiga església del castell de Santa Maria del Puig i, al sòl del passadís central de la nau, així com també per les escales de l'exterior, un conjunt de lloses sepulcrals pertanyents a les antigues famílies de la vila, datades entre els segles XVI i XIX. A la sagristia també s’hi conserva una magnífica talla policromada d'un Crist d'estil de transició del romànic al gòtic.

A l'exterior, el conjunt es completa amb la creu de Toret, una creu de terme del segle XVI que pertanyia a la família Toret, que reposa sobre un probable mil·liari romà.

El 1528 Carles I va atorgar a Llívia el títol de vila, un fet clau en l'esdevenir de la seva història, ja que fou la raó que donà Miquel Salbà quan, en els tractats dels Pirineus i de Llívia (1659 i 1660), 33 pobles de la Cerdanya —i no cap vila— van passar a sobirania francesa. És per aquest motiu que Llívia es va conformar en un enclavament dins de França.

Si passegem per la vila podem fixar-nos en les llindes de les portes, un símbol de prestigi de la família a la qual pertanyien les cases, dels segles XVII, XVIII i XIX. Són el reflex dels beneficis que va donar la nova situació de la frontera.

Per temes de fiscalitat, foren molts els terratinents de Llívia que compraven terres a França i molts els terratinents francesos que es nacionalitzaren i vingueren a residir a la vila per eximir-se de certs impostos.

L'auge econòmic fou en augment fins al principi del segle XX. El 1787, un 52,6% de la població es dedicava al sector secundari —comerciants, fabricants i artesans—; el 1853 hi tenim 17 fabricants de mitges, teixits, filats, cotó, pintes o gavardines; a més, a la segona meitat del segle XIX Llívia es va convertir en capdavantera pel que fa l'evolució tècnica i industrial del camp.

  • Estigues informat

    INSCRIU-TE GRATUÏTAMENT AL BUTLLETÍ DE LLÍVIA

  • Com arribar

    T'AJUDEM A ARRIBAR

Els teus moments #llivia

COMPARTEIX LLÍVIA

La Revista

VIU LLÍVIA

Veure totes les edicions